Pot semblar una pregunta estranya.
Una ona és una ona.
Un color és un color.
Però què passa entre totes dues coses?
Aquesta pregunta està apareixent una vegada i una altra mentre desenvolupem Oraclia.
No perquè estiguem estudiant física.
Ni perquè estiguem intentant construir una teoria sobre la percepció.
Sinó perquè cada vegada que observem com emergeix el significat, sembla aparèixer una intuïció semblant.
Una frase que ha acabat convertint-se en una mena de brúixola és aquesta:
Fuera hay ondas.
Dentro hay colores.
Entre ambos, hoy es primavera.
Les ones existeixen fora.
Els colors existeixen dins.
Però els colors no existeixen dins perquè sí.
Alguna cosa passa entre allò que arriba i allò que és percebut.
I és precisament aquest pas el que ens interessa.
Quan mirem una conversa passa una cosa semblant.
Quan mirem una emoció també.
Quan mirem una relació, una decisió o un record, també.
Hi ha una diferència entre allò que arriba i allò que acaba prenent forma dins nostre.
Potser la realitat que vivim no es troba exclusivament en les coses.
Potser tampoc es troba exclusivament en qui les observa.
Potser apareix en la relació.
En la transformació.
En allò que passa entre una cosa i una altra.
Els símbols com a operadors
Aquesta intuïció està modificant gradualment la manera com entenem Oraclia.
Els símbols continuen sent importants.
Però cada vegada els veiem menys com a definicions.
I més com a operadors.
No expliquen què és una cosa.
Modifiquen la manera com la mirem.
Els patrons com a formes de canvi
També estem observant una altra possibilitat.
Potser els patrons no són objectes amagats dins del món.
Potser són formes de canvi que reapareixen.
Una ruptura.
Una amistat.
Una idea nova.
Un viatge.
Una pèrdua.
Poden semblar experiències completament diferents.
Però de vegades comparteixen una mateixa forma de transformació.
Per això una de les frases que més ressona dins d’Oraclia és:
Un patró no es veu.
Un patró no es recorda.
Un patró es reconeix.
Quan alguna cosa es reconeix, no és perquè sigui exactament igual.
És perquè la forma del moviment resulta familiar.
La capa de l’atenció
També hi ha una altra pregunta que està prenent força.
Què fa que una cosa es torni visible?
Sota els símbols.
Sota els patrons.
Sota les transformacions.
Sota les relacions.
Comença a aparèixer una capa encara més profunda:
L’atenció.
Què guanya pes.
Què el perd.
Què entra al centre de la mirada.
Què queda fora.
Potser la percepció és una manera de seleccionar entre infinites possibilitats.
Potser les emocions modifiquen els pesos d’allò que considerem important.
Potser els símbols també redistribueixen atenció.
No tenim una resposta definitiva.
I tampoc és l’objectiu.
Oraclia no està intentant construir un diccionari tancat.
Està intentant explorar una manera de mirar.
Una manera de preguntar no només:
Què és?
Sinó també:
Què mou?
Perquè de vegades les coses visibles expliquen només una part de la història.
I és en les relacions, en els desplaçaments i en els espais intermedis on apareixen alguns dels significats més interessants.
Potser per això continuem tornant una vegada i una altra a la mateixa intuïció.
La realitat no està formada només per coses.
També està formada per allò que passa entre elles.
○