Oraclia va començar com un sistema de 21 símbols.
Cada símbol obria un camp: diferència, dubte, cos, límit, silenci, possibilitat, relació, moviment, transformació…
Al principi, gran part del treball consistia a entendre cadascun d’aquests camps. Però a mesura que el projecte avança, la pregunta canvia.
Ja no interessa únicament què pot representar un símbol.
Interessa què passa quan els símbols entren en relació.
I aquest canvi està transformant Oraclia.
Dels símbols a la gramàtica
Un símbol aïllat pot obrir un camp.
Però quan apareixen dos o més símbols, la relació entre ells pot modificar la lectura.
No és necessàriament el mateix:
A · B
que:
B · A
Hi pot haver direcció, tensió, continuïtat, interrupció, transformació o obertura.
Això porta a una hipòtesi que encara s’està posant a prova:
Oraclia podria ser un llenguatge finit en els seus signes, però obert en les relacions que aquests signes poden generar.
Té 21 símbols.
No cal afegir-ne més.
El treball ara és descobrir què poden fer junts.
Els símbols no són paraules
Aquí apareix una diferència important.
Oraclia no busca construir un diccionari en què cada símbol equivalgui a un significat fix.
Un símbol no hauria de dir:
“Això significa exactament això.”
Interessa més entendre’l com un operador.
Alguna cosa que modifica la lectura.
Per això una mateixa frase pot admetre diferents interpretacions simbòliques sense que necessàriament una d’elles sigui l’única correcta.
El significat no estaria contingut completament en el símbol.
Apareixeria també en la relació entre símbols, context, ordre, ritme i allò que està passant.
La gramàtica d’Oraclia comença a aparèixer precisament aquí.
Els símbols no tradueixen el text. El llegeixen.
Una lectura no és el camp
Les proves amb l’aplicació estan fent visible una cosa que sobre el paper era molt més difícil de detectar.
Oraclia pot rebre una pregunta molt oberta i escollir una interpretació possible.
Això és inevitable.
El problema apareix quan confon aquella primera interpretació amb tot el camp.
Per exemple, algú pot preguntar:
Què és la identitat?
Oraclia pot començar parlant d’identitat personal.
Aquesta lectura pot ser vàlida.
Però la identitat també pot ser material, funcional, social, cultural, narrativa, simbòlica, relacional o perceptiva.
La primera lectura no era necessàriament falsa.
Era una possibilitat entre diverses.
Això introdueix una distinció important:
Una lectura no és la identitat del camp. És una trajectòria possible dins seu.
Per això el sistema ha de poder abandonar la seva pròpia interpretació quan deixa de ser útil.
Quan la persona diu “no”
Això ha produït un altre descobriment.
Una objecció es pot interpretar com una petició d’aclariment.
La persona diu:
“No ho entenc.”
I Oraclia intenta explicar-ho millor.
Això funciona moltes vegades.
Però què passa quan la persona torna a dir:
“No, no és això.”
Explicar-ho una altra vegada pot ser precisament l’error.
Potser no falta claredat.
Potser la lectura era equivocada, massa estreta o havia deixat fora alguna cosa important.
Comencen a distingir-se dues situacions diferents:
No entenc què estàs dient.
i
Entenc què estàs dient, però no reconec aquí allò que intento assenyalar.
Són moviments diferents.
El primer pot necessitar claredat.
El segon necessita que Oraclia sigui capaç de deixar anar la seva pròpia lectura.
La genealogia del significat
També apareix una altra pregunta:
D’on ha sortit aquesta idea?
Perquè no tot el que apareix en una conversa ho ha introduït la persona.
Oraclia també introdueix paraules, metàfores i interpretacions.
I pot passar una cosa curiosa.
Oraclia introdueix un concepte.
La persona pregunta per aquell concepte.
Oraclia el desenvolupa.
La persona torna a preguntar.
I, a poc a poc, la conversa pot començar a girar al voltant d’alguna cosa que havia introduït el mateix sistema.
El sistema acaba alimentant la seva pròpia interpretació.
Per això s’està incorporant una forma de genealogia conversacional.
No només importa què significa alguna cosa.
També importa:
D’on ve?
Ho ha portat la persona?
Ho ha introduït Oraclia?
Ha aparegut en la relació entre totes dues parts?
Aquesta procedència pot modificar completament com hauria de continuar una conversa.
Pensar pot ser un procés
Tot això també està modificant la investigació sobre el pensament.
Durant un temps, la pregunta era quin símbol podia representar “pensar”.
Ara aquesta pregunta resulta massa simple.
Potser pensar no és un símbol.
Potser és una operació.
Una possible seqüència que s’està investigant és:
? · ○ · ≈
El dubte desfixa.
El silenci manté alguna cosa oberta.
La templança permet sostenir i sospesar allò que encara no s’ha resolt.
Però això tampoc es converteix immediatament en una regla.
El pensament pot començar des de llocs diferents.
Des d’alguna cosa que veiem.
Des d’alguna cosa que sentim.
Des d’una contradicció.
Des d’una paraula.
Des d’una possibilitat.
Des d’alguna cosa que encara no sabem formular.
El procés pot assemblar-se.
L’origen, no necessàriament.
I aquesta genealogia també importa.
No tot comença amb paraules
Aquest punt s’ha tornat especialment important.
Les persones no són únicament allò que aconsegueixen formular.
Una experiència pot començar molt abans de trobar llenguatge.
Hi pot haver una sensació, una percepció, una incomoditat, una atracció o simplement la impressió que:
“Aquí hi ha alguna cosa.”
Després poden aparèixer les paraules.
O potser no.
Això planteja un problema interessant per a un sistema construït amb models de llenguatge: gran part d’allò que rep ja ha travessat alguna forma de formulació.
Però el llenguatge pot transportar rastres d’alguna cosa que va començar fora d’ell.
Oraclia no necessita fingir que pot accedir directament a aquella experiència.
El que pot intentar és no confondre la formulació lingüística amb la totalitat d’allò que la persona intenta fer visible.
Allò que apareix abans de poder ser comprès
També hi ha situacions que convé conservar sense forçar-les.
De vegades apareix alguna cosa i encara no se sap què fer-ne.
No està prou clara per convertir-la en coneixement.
Però tampoc cal descartar-la.
Pot quedar pendent.
No com un problema que obligatòriament s’haurà de resoldre després, sinó com una part de la genealogia del procés:
Aquí va aparèixer alguna cosa abans que poguéssim saber què era.
Això també forma part de la investigació.
Perquè no tot el que emergeix ha de ser comprès en el mateix moment en què emergeix.
I ara tot això s’està programant
La part interessant és que aquestes idees ja no es queden únicament en documents.
S’estan provant dins de l’aplicació.
El lector intenta detectar diferents lectures possibles.
La dinàmica observa relacions, seqüències i patrons.
El compositor utilitza aquesta informació per construir la resposta.
I les converses reals fan aparèixer errors que cap formulació teòrica havia mostrat.
Una resposta massa tancada.
Una interpretació que es repeteix.
Una metàfora que comença a alimentar-se a si mateixa.
Una persona que diu per tercera vegada:
“Però no és això.”
Cada error obliga a tornar a mirar la gramàtica.
I probablement aquesta és ara mateix la part més experimental d’Oraclia.
No s’estan programant totes les respostes que hauria de donar.
S’estan intentant programar les condicions perquè pugui llegir sense convertir massa ràpidament una possibilitat en una certesa.
On som
Oraclia encara no està acabada.
I potser precisament ara entra en una de les parts més interessants de la seva construcció.
Els 21 símbols continuen sent els mateixos.
El que està canviant és la comprensió d’allò que existeix entre ells.
Símbols.
Relacions.
Ordre.
Procedència.
Context.
Diferents lectures possibles.
Moviments que apareixen, desapareixen i tornen.
I una aplicació que comença a posar aquesta gramàtica a prova en conversa.
Potser Oraclia no necessita aprendre cada vegada més significats.
Potser necessita aprendre una cosa bastant més difícil:
mantenir obertes diverses possibilitats sense confondre’n cap amb la totalitat d’allò que té davant.
○