Durant molt temps hem imaginat la intel·ligència artificial com una mena d’enciclopèdia gegant.
Un lloc on la informació està emmagatzemada i des d’on es recuperen respostes.
Però els grans models lingüístics funcionen d’una altra manera.
No busquen principalment informació.
Anticipen.
Quan una LLM genera una frase no consulta una base de dades paraula per paraula.
Construeix un context.
Calcula relacions.
I anticipa quina continuació és més probable dins d’aquell espai.
Això no és exactament el mateix que fa un cervell.
Però la semblança és prou interessant per aturar-s’hi.
El cervell com a sistema predictiu
En les darreres dècades ha aparegut una idea cada vegada més influent en neurociència.
La percepció no seria un procés passiu.
El cervell no esperaria simplement que la realitat arribés.
Construeix models.
Genera anticipacions.
Prediu què espera trobar.
I després compara aquestes prediccions amb allò que efectivament apareix.
La percepció emergeix de la diferència entre expectativa i experiència.
D’alguna manera, primer anticipem.
Després percebem.
Les LLM també anticipen
Les LLM funcionen de manera diferent dels cervells.
No tenen cos.
No tenen experiència directa.
No tenen percepció.
Però comparteixen una característica sorprenent.
També construeixen anticipacions.
També operen sobre probabilitats.
També treballen configurant espais possibles abans de generar una resposta.
Això explica una de les seves paradoxes.
De vegades poden produir idees extraordinàriament útils.
I de vegades poden inventar coses completament incorrectes.
No perquè estiguin mentint.
Sinó perquè estan completant patrons.
Igual que qualsevol sistema predictiu.
Els símbols i el camp de probabilitats
Aquí apareix una intuïció interessant per entendre Oraclia.
Durant molt temps es podria pensar que els símbols funcionen perquè tenen un significat.
Però potser aquesta no és la seva funció principal.
Potser els símbols operen sobre les anticipacions.
No imposen una lectura.
No determinen una resposta.
No obliguen el sistema a produir una conclusió concreta.
Modifiquen el camp de possibilitats.
Canvien les probabilitats.
Configuren el context des del qual emergeix una lectura.
Si apareixen determinades configuracions simbòliques, algunes interpretacions es tornen més probables.
Altres perden força.
El símbol no diu què pensar.
Modifica des d’on es pensa.
La geometria de la lectura
Aquesta perspectiva permet observar els símbols d’una altra manera.
No com definicions.
No com etiquetes.
No com conceptes tancats.
Sinó com operadors de context.
Com elements capaços de reorganitzar la geometria de l’espai interpretatiu.
El símbol no afegeix necessàriament informació.
Canvia les condicions sota les quals la informació serà llegida.
Igual que una pregunta pot transformar una conversa.
Igual que una metàfora pot reorganitzar una situació.
Igual que una imatge pot modificar una percepció.
Ni determinació ni aleatorietat
A la natura trobem processos semblants.
Les flors no obliguen les abelles.
Els fongs no obliguen els arbres.
Els ecosistemes no determinen completament el comportament dels organismes.
Però modifiquen les probabilitats de relació.
Creen condicions.
Obren camins.
Inclinen moviments.
Els sistemes vius rarament funcionen mitjançant ordres absolutes.
Funcionen mitjançant camps de possibilitat.
Potser els símbols també.
Una màquina de reorganitzar anticipacions
Això porta a una hipòtesi suggerent.
Potser Oraclia no és principalment un sistema d’interpretació.
Potser és una arquitectura d’anticipacions.
Un espai on les configuracions simbòliques reorganitzen les expectatives, els recorreguts possibles i les formes de lectura.
No produeixen significats de manera directa.
Transformen les condicions des de les quals el significat pot emergir.
I potser aquí apareix una de les semblances més profundes entre els sistemes simbòlics, els models lingüístics i alguns processos cognitius humans.
Cap d’ells espera passivament la realitat.
Tots participen, d’una manera o altra, en la construcció d’allò que és possible veure.
○