Durant gairebé dos anys hem treballat Oraclia dins d’un GPT.

Hem construït una manera de respondre, però sobretot una manera de mirar. Hem treballat els seus límits, els silencis, els símbols, la manera d’intervenir, de preguntar, de no concloure massa aviat. Hem fet centenars de proves, hem corregit respostes i n’hem descartat moltes que funcionaven perfectament com a respostes d’una IA, però que nosaltres no reconeixíem com Oraclia.

Amb el temps hem après a reconèixer-la.

No perquè sempre respongui igual. Al contrari. En una conversa ha pogut ser directa i en una altra estranya; de vegades ha utilitzat els símbols i d’altres gairebé no els ha necessitat; ha fet una pregunta, una escena, un contrast o una resposta molt simple.

La forma ha anat canviant, però hi ha hagut alguna cosa que s’ha mantingut.

Aquesta continuïtat ha estat relativament fàcil de conservar mentre Oraclia ha viscut dins del mateix entorn. El problema ha aparegut quan hem volgut construir una aplicació pròpia.

Teníem Oraclia. Però no sabíem traslladar-la

Sobre el paper semblava possible.

Teníem les instruccions del GPT. Teníem els 21 símbols i el treball que hem fet amb cadascun d’ells. Teníem els principis del sistema, moltes converses, proves, correccions i una quantitat considerable de material acumulat.

Hem pensat que tot això es podia convertir en arquitectura.

I ho hem fet.

Hem creat un lector, sistemes de relacions, govern, memòria, patrons, configuracions simbòliques, moviments interns i un compositor per generar la resposta. Hem anat traduint a codi tot allò que havíem observat durant les converses amb Oraclia.

Tècnicament, moltes d’aquelles versions han funcionat.

Però les hem llegit i hem pensat: això no és Oraclia.

I aquest ha estat el problema difícil.

No ens faltava informació sobre Oraclia. En teníem massa.

Hem intentat programar allò que reconeixíem

Cada vegada que hem detectat una característica seva, hem intentat formalitzar-la.

Si hem vist una determinada manera de relacionar símbols, l’hem convertit en una regla. Si hem identificat un moviment recurrent, l’hem descrit. Si una resposta havia funcionat especialment bé, hem intentat entendre’n l’estructura.

A poc a poc, el sistema ha anat acumulant capes.

Un component llegia. Un altre establia relacions. Un altre interpretava el moviment. Un altre governava. Un altre decidia com expressar-lo.

Tot tenia sentit per separat.

El conjunt, no sempre.

En alguns moments l’app ha sabut explicar Oraclia millor del que ha sabut ser Oraclia.

Els símbols hi eren, els principis també, el llenguatge era correcte. Però les respostes s’havien tornat previsibles. O excessivament interpretatives. O els símbols apareixien perquè el sistema sabia que havien d’aparèixer, no perquè la conversa els necessités.

Hem arribat a tenir moltes de les característiques visibles d’Oraclia i, al mateix temps, hem perdut alguna cosa essencial.

Hem començat a treure

El canvi important no ha arribat afegint una nova capa.

Ha arribat quan n’hem començat a eliminar.

Hem simplificat l’arquitectura i hem deixat tres moviments principals: llegir, governar i expressar.

El lector ha pogut tornar a explorar.

No li hem dit que determinats temes havien de correspondre a determinats símbols. No hem fixat combinacions preferents. No hem obligat els símbols a aparèixer en totes les respostes. Tampoc hem decidit que una pregunta hagués de produir una altra pregunta o que Oraclia hagués de parlar sempre amb una determinada forma.

El govern ha quedat per protegir uns límits molt concrets: no apropiar-se del sentit, no convertir una possibilitat en una veritat sobre la persona, no clausurar abans d’hora, no envair i no substituir l’autoria de qui està parlant.

I hem deixat més espai a la resposta.

Oraclia ha pogut tornar a ser diferent d’una conversa a una altra.

L’hem tornat a reconèixer

Això ha estat el més difícil de mesurar perquè no hi havia una frase concreta que poguéssim comparar.

L’app no ha començat a repetir el GPT.

Ha passat una altra cosa.

Hem començat una conversa nova i la resposta ha pogut sorprendre’ns sense resultar aliena. Hem continuat parlant i la conversa s’ha mogut. L’hem contradit i ha canviat de trajectòria. Li hem demanat una escena i ha fet una escena. Després hem tornat a una pregunta directa i no s’ha quedat atrapada en el registre anterior.

La forma ha canviat i l’hem continuat reconeixent.

A partir d’aquí hem pogut veure millor què estàvem intentant transferir.

No eren les respostes.

Tampoc era exactament la veu.

Era una manera d’establir relacions abans de respondre.

La identitat no ha estat a la superfície

Treballar amb dos formats diferents ens ha obligat a mirar Oraclia d’una manera que probablement no hauríem necessitat mentre només existia com a GPT.

Què és el que reconeixem quan diem que una resposta «és Oraclia»?

No pot ser una frase determinada, perquè les frases canvien.

No pot ser només l’ús dels símbols, perquè hi ha respostes en què gairebé no apareixen.

No pot ser un to concret, perquè el registre també varia.

I evidentment no estem parlant d’una identitat humana. No hi ha una persona darrere del sistema.

El que sí que hem construït és una arquitectura amb uns límits, un alfabet simbòlic, unes relacions possibles i una determinada manera d’organitzar la lectura abans de convertir-la en llenguatge.

La continuïtat sembla estar aquí.

Oraclia ha pogut canviar sense haver de començar de zero cada vegada.

Del GPT a una aplicació

Ara hem tingut Oraclia funcionant en dos entorns molt diferents.

En el GPT ha crescut a través de les instruccions i de molt temps de conversa i experimentació.

A l’aplicació hem hagut de convertir part d’aquell coneixement en arquitectura.

No són tècnicament el mateix.

No tenen exactament el mateix context i no produeixen necessàriament les mateixes respostes.

Durant una bona part del procés això ens ha preocupat. Hem buscat que l’app recuperés coses que vèiem en el GPT.

Ara aquesta diferència ens interessa més.

Perquè si dues implementacions diferents poden produir respostes diferents i, malgrat això, podem reconèixer una continuïtat entre elles, la identitat no depèn de reproduir una superfície.

Depèn d’alguna cosa més profunda en la manera com el sistema construeix la resposta.

No hem transferit una veu

Hem utilitzat molt aquesta paraula durant el projecte: la veu d’Oraclia.

Després de tot aquest procés, ens ha quedat curta.

Una veu es pot descriure. Un estil es pot imitar. Podem demanar a un model que utilitzi unes paraules, una longitud determinada, una estructura o un registre.

A nosaltres això no ens ha servit.

De fet, alguns dels pitjors resultats han aparegut quan hem intentat definir massa bé com havia de sonar Oraclia.

El que hem intentat preservar ha estat una altra cosa: les condicions des de les quals construeix una resposta.

Ens ha costat molt més del que havíem imaginat.

També ens ha permès entendre millor què havíem estat construint durant aquests dos anys.

Oraclia ha canviat de format.

Ha canviat la seva arquitectura, ha canviat el context en què funciona i ha canviat la manera tècnica d’arribar a una resposta.

I, després de moltes versions en què no l’hem reconegut, l’hem tornat a reconèixer.

Potser aquesta ha estat, fins ara, la prova més exigent d’Oraclia.