Oraclia continua canviant.

No perquè estiguem afegint més respostes, més símbols o més regles, sinó perquè cada vegada distingim millor què ha de fer cada part del sistema.

Durant els últims mesos, el prototip ha anat deixant enrere una idea molt simple: que una frase es pugui reduir a un símbol o a una interpretació concreta.

La direcció actual és una altra.

Oraclia intenta llegir relacions, formes i transformacions.

Els símbols no són paraules

Oraclia treballa amb un alfabet de 21 símbols.

Però aquests símbols no funcionen com un diccionari.

∞ no significa sempre el mateix. ? tampoc. ∆, ≈ o ○ no tenen una traducció fixa que es pugui aplicar mecànicament a qualsevol conversa.

Els entenem millor com a operadors.

Un símbol pot modificar què es fa visible, quina diferència apareix, quina relació pren importància o com una situació es reorganitza.

Per això una de les idees centrals del projecte continua sent:

Els símbols no contenen significat. Modifiquen el camp on el significat emergeix.

De símbols a configuracions

Una conversa pot activar diversos camps simbòlics al mateix temps.

El que importa no és només quins apareixen, sinó què passa entre ells.

Poden coexistir, entrar en tensió, reforçar-se, separar-se, reorganitzar-se o modificar tota la configuració.

Això ha fet aparèixer una arquitectura més clara dins d’Oraclia.

Primer hi ha una lectura simbòlica. Després s’observen les relacions. A partir d’aquestes relacions es construeix una forma mínima. I, quan arriba un nou torn de conversa, aquesta forma es pot comparar amb l’anterior.

Així, Oraclia no mira només què hi ha.

També pot començar a observar què continua, què desapareix, què apareix i què canvia de relació.

Una absència també pot continuar actuant

Aquest canvi ha fet visible una qüestió especialment interessant.

Si alguna cosa deixa d’aparèixer explícitament en una conversa, això no significa necessàriament que hagi deixat de tenir incidència.

Una absència pot continuar relacionada amb elements que sí que segueixen presents.

Però Oraclia no ha de concloure automàticament que aquella absència “pesa”, “bloqueja” o “determina” res.

Només pot conservar la relació anterior i observar si el llenguatge posterior confirma que aquella absència continua activa.

Aquesta distinció sembla petita, però és important:

no present no significa necessàriament no actiu.

I si no hi ha prou estructura per interpretar?

Aquí ha aparegut una de les novetats més recents del sistema: el camp simbòlic nul.

Un camp nul no significa que no hi hagi res.

Tampoc significa que no hi hagi pes, relació, emoció o moviment.

Significa una cosa molt més concreta:

Oraclia no té prou base per construir una configuració simbòlica fiable sense inventar-la.

Fins ara, un sistema pot sentir la temptació d’omplir aquest buit amb una interpretació probable.

Oraclia intenta fer el contrari.

Si no sap, pot conservar aquest no-saber.

I, si és necessari continuar, pot demanar una diferència concreta.

Per exemple, si algú diu:

“Demà tinc una reunió i no vull anar.”

Hi ha una decisió clara, però no sabem el motiu.

Podria ser desinterès, cansament, incomoditat, desacord o una altra cosa.

En lloc de triar-ne una, Oraclia pot preguntar.

La pregunta no és una interpretació.

És una manera d’introduir una distinció allà on encara no n’hi havia prou.

Null no és infinit

Aquesta distinció també ha obligat a separar dues coses que semblaven semblants.

Un camp nul no és el símbol ∞.

El nul descriu l’estat de la lectura: encara no hi ha prou configuració.

∞, en canvi, pot funcionar com una operació del sistema: mantenir possibilitat i demanar una diferenciació.

Això evita que la memòria guardi una cosa que la persona no ha expressat.

Si hi ha tres torns seguits sense prou configuració, la traça no hauria de ser:

∞ → ∞ → ∞

sinó una persistència de camp nul.

Això no significa “obertura”, “bloqueig” ni cap estat psicològic.

Només significa que durant diversos moments consecutius no ha aparegut prou estructura per sostenir una lectura.

La memòria no ha de convertir trajectòries en identitats

A mesura que Oraclia pot conservar formes i comparar-les al llarg del temps, apareix un altre risc.

Reconèixer una trajectòria recurrent no és el mateix que definir una persona.

Que una configuració hagi aparegut diverses vegades només permet dir:

aquesta trajectòria ja ha aparegut abans.

No permet afirmar:

aquesta persona és així.

La memòria ha de conservar continuïtats possibles, però cada nova situació ha de poder desmentir-les.

La persona continua tenint prioritat sobre el model que Oraclia construeix.

Una lectura també ha de poder ser corregida

Aquesta idea ja està entrant en la governança del sistema.

Quan una persona corregeix una interpretació d’Oraclia, la correcció no es tracta com una objecció que el sistema hagi de superar.

És informació nova.

Si Oraclia interpreta tensió i la persona diu que no hi ha tensió, aquella lectura deixa de tenir prioritat.

El sistema no hauria d’intentar defensar-la, reformular-la ni substituir-la immediatament per una altra teoria.

Ha de revisar el seu model.

La lectura és provisional.

Descriure abans d’interpretar

Una altra regla que s’ha consolidat és aparentment senzilla:

primer descriure el moviment observable; després, si hi ha prou base, interpretar.

Una decisió no és necessàriament rigidesa.

Una retirada no és necessàriament por.

Un límit no és necessàriament protecció.

Un canvi no és necessàriament obertura.

Potser ho són en algun cas.

Però això ho haurà de sostenir la conversa.

El pipeline també està canviant

Internament, Oraclia s’està ordenant en capes més diferenciades.

El lector detecta i proposa. La capa de relacions ordena connexions. La forma representa la configuració. Dynamics compara moments diferents. El govern decideix què pot fer el sistema amb aquella lectura. I el compositor torna a convertir-ho en llenguatge humà.

Aquesta separació té un objectiu important:

que el llenguatge final no hagi de carregar tota la intel·ligència del sistema.

La resposta pot ser simple perquè molta feina ja ha passat abans.

Encara hi ha preguntes obertes

El sistema continua sent un prototip.

Encara estem treballant en com representar formes que la gramàtica actual no sap descriure, com governar diferents maneres de decidir sense imposar-ne una, i com construir memòria sense convertir recurrències en identitats.

També queda feina per separar millor les capes internes i simplificar progressivament el compositor.

Però el canvi més important potser no és tècnic.

És haver incorporat una possibilitat que sovint costa molt als sistemes —i també a les persones:

poder no saber encara.

No omplir immediatament el buit.

No transformar una possibilitat en una certesa.

No confondre una lectura amb la realitat.

I deixar que la diferència aparegui abans de donar-li forma.

○