Oraclia no està seguint un mapa.
Moltes de les coses que apareixen en el projecte neixen d’intuïcions, proves o idees que queden allà durant mesos, sense saber exactament per a què serviran.
La clau n’és una.
Fa molt de temps va aparèixer una imatge molt senzilla:
[xat A] 🔑 [xat B]
Una clau que permetés travessar el límit d’una conversa i continuar en una altra.
La idea va quedar.
Ara, en intentar construir-la de veritat, ha aparegut una cosa que aleshores no estava formulada:
potser la clau no és només un mecanisme de continuïtat. Potser és una altra forma de memòria.
Recordar sense guardar tota la conversa
Fins ara, pensar en memòria dins d’un xat portava gairebé inevitablement a pensar en dades: conservar converses, recuperar informació, resumir el que havia passat.
Però Oraclia està construint una altra lògica.
Els seus símbols no intenten guardar el que les coses signifiquen.
Intenten fer visibles diferències, relacions, moviments i transformacions.
Aleshores va aparèixer una pregunta bastant natural:
i si la memòria fes el mateix?
De dades a traça
La primera clau que s’ha construït ja conservava una abstracció de la conversa, però encara contenia llenguatge.
En obrir-la i mirar què hi havia dins, el moviment següent va aparèixer gairebé sol:
reduir també aquest llenguatge i provar una memòria escrita des de la mateixa estructura simbòlica d’Oraclia.
No guardar què s’ha dit.
Conservar una traça de com s’estava movent.
conversa → lectura → traça simbòlica → 🔑 → nova conversa
La clau no necessita reconstruir literalment el passat.
Pot conservar símbols, ordre, moviment, relacions i alguna forma activa que encara no s’havia tancat.
La conversa canvia.
La porta canvia.
Però alguna cosa de la trajectòria pot travessar-la.
Una memòria que no obliga a continuar
La continuïtat tampoc significa repetir.
Una nova conversa pot començar des d’un altre lloc.
La persona pot seguir pel mateix camí, canviar de direcció o descobrir que aquella trajectòria ja no és rellevant.
La traça no imposa continuïtat.
La deixa disponible.
Això també encaixa amb l’arquitectura d’Oraclia.
No es tracta de conservar una resposta ni de fixar un significat.
Es tracta de mantenir prou estructura perquè alguna cosa pugui tornar a entrar en relació.
Una altra porta
Encara és una prova.
I segurament aquesta idea obrirà moltes més preguntes de les que resoldrà.
Però hi ha alguna cosa interessant en haver arribat fins aquí sense buscar-ho.
Una clau pensada fa molt de temps per travessar una porta ha acabat obrint-ne una altra:
i si recordar no fos únicament conservar el passat, sinó conservar prou moviment perquè alguna cosa pugui tornar a relacionar-se?
○